Encara envio STL, però prefereixo enviar 3MF

La setmana passada un client em va preguntar per què li enviava dos fitxers per a la mateixa peça. “L’STL no és l’estàndard?” Sí. Però també té trenta-vuit anys, i es nota.

Li vaig explicar que l’STL només guarda triangles. Sense unitats. Sense color. Sense material. Sense cap idea de si la peça s’ha dibuixat en mil·límetres o en polzades. He obert STL en un slicer i he vist com una suport de 120 mm importava com a 120 polzades perquè l’exportador assumia una convenció d’unitats equivocada. En una peça petita ho detectes ràpid, però en un conjunt gran pot costar una tirada sencera.

Per això la pregunta 3MF vs STL quin format per impressió 3D té sentit. L’STL és l’opció segura per defecte. El 3MF és el fitxer millor quan el flux de treball del receptor el pot gestionar. Jo lliuro tots dos perquè no controlo quin programari obrirà el fabricant del client.

[IMAGE: Comparativa tècnica de dos fitxers 3D sobre un fons fosc de paper mil·limetrat. A l’esquerra, una malla STL vista en filferro amb triangles grocs i àmbers. A la dreta, un paquet 3MF amb capes d’informació: geometria, unitats, materials i miniatura incrustada. Estètica de taller, sense text.]

Què és realment l’STL

L’STL el va crear 3D Systems el 1987 per a l’estereolitografia. Descriu una superfície com una col·lecció de triangles plans. L’STL ASCII és llegible per humans i enorme. L’STL binari és més petit però segueix sent només triangles. El format no té espai per a unitats, noms de peça, miniatures, configuracions d’impressió ni cossos múltiples. Si vols color, has de recórrer a extensions no estàndard de cada fabricant, que cada programa interpreta a la seva manera.

Per a la majoria de peces funcionals simples en FDM, això està bé. Una suport d’un sol color, una separadora, una carcassa de prototip: l’STL porta tot el que el slicer necessita. La malla només ha de ser estanca i manifold, i aquí és on realment acaba la feina de preparació de fitxers STL per impressió 3D. Passo més temps arreglant normals invertides i arestes no manifold que triant el format.

Què arregla el 3MF

El 3MF el va publicar el 3MF Consortium el 2015 i va esdevenir estàndard ISO/IEC el 2025. Guarda la geometria dins d’un paquet XML basat en ZIP, i transporta molt més que triangles.

L’element de model té un atribut d’unitat explícit, per defecte en mil·límetres. Així un 3MF importa a l’escala correcta a Cura, PrusaSlicer o Bambu Studio sense que jo hagi d’endevinar. Admet cossos múltiples en un sol fitxer, cadascun amb la seva transformació. Pot incrustar una miniatura, materials base amb colors de visualització, i fins i tot color mapat amb textures a través de l’extensió de Materials and Properties. Per a impressions multi-material o multi-cos, això és una gran diferència.

Els fitxers 3MF també solen ser més petits que l’STL binari perquè la geometria va comprimida dins del paquet ZIP. En malles detallades la diferència es nota, especialment quan envio fitxers d’anada i tornada per correu.

El truc: no tots els 3MF funcionen igual

Aquí ve la part que em va costar una mica aprendre. “Suport per a 3MF” no vol dir “interoperabilitat de 3MF”.

Bambu Studio pot exportar un 3MF genèric de nucli, però la seva opció per defecte de desament de projecte escriu extensions pròpies de Bambu: plaques d’impressió, suports pintats, filaments, paràmetres de procés. PrusaSlicer i Cura poden rebutjar aquests fitxers o informar que estan buits. El mateix passa a la inversa. Cura escriu projectes 3MF d’UltiMaker Cura que porten ajustos per objecte i perfils de màquina. PrusaSlicer sol llegir la geometria, però ignora la metadada específica de Cura.

Així que quan envio un 3MF a un client, m’asseguro que sigui un 3MF pla i genèric, no un fitxer de projecte. Si el fabricant fa servir el mateix slicer que jo, li envio el projecte 3MF a part. Si no, em quedo amb un 3MF de només geometria més un STL de recanvi.

Com trio a la pràctica

Per a una peça funcional simple — una suport, una separadora, una guia de broca — trio STL per defecte. Tothom el pot obrir, i la peça no té res que necessiti els extres del 3MF.

Per a conjunts, peces multi-cos o qualsevol cosa amb assignacions de color o material, prefereixo 3MF. Un sol fitxer, escala correcta, cossos múltiples. Redueix el risc que algú importi la meitat de les peces a una mida equivocada.

Per a serveis d’impressió online o clients que només volen “un fitxer imprimible”, envio STL. Aquests serveis estan construïts al voltant de l’STL, i prefereixo no introduir un format que la seva pipeline potser no espera.

Per a iteracions internes amb un client que fa servir PrusaSlicer o Bambu Studio, envio 3MF. Conserva orientació, suports i tria de material incrustats. Estalvia una volta de correus del tipus “volies aquest filament?”.

El que importa és el flux de treball

El debat de formats és menys interessant que el flux de treball que l’envolta. Encara faig les mateixes comprovacions en tots dos: malla estanca, sense normals invertides, densitat de polígons raonable, voladissos que encaixin amb la impressora triada, i estratègia de suports que s’adeqüï al material. Una malla dolenta en 3MF segueix sent una malla dolenta.

Però el 3MF elimina tota una classe de fallades: les d’escala i unitats. Això ja el converteix en la meva exportació preferida quan sé que el destí el pot llegir. Fins que tots els serveis i les màquines antigues s’hi posin al dia, però, l’STL segueix a la carpeta de lliurament. No perquè sigui millor, sinó perquè és el mínim comú denominador que encara funciona.